Un nom en cada barca

Tossa de Mar

Allà d’on jo vinc les barques porten el nom dels fills de cada casa: Toni, Sebastià, Pere, Rosa… Algunes parlen dels seus amos, que amb orgull les encarregaren amb el fruit d’unes bones calades d’estiu. D’altres s’anomenen com la mare, la germana, la dona… noms que es repeteixen en cada portal perquè formen part de la memòria familiar de cada casa. Rosa com l’àvia Roseta, Maria com la filla estimada, Antònia com la dona que els va fer somniar i mai varen haver… Un codi sentimental escrit en colors brillants a la banda esquerra de proa, comandant cada varada, vigilant cada tempesta, augurant la bona pesca per assegurar un hivern sense angúnies.

Des del meu poble no es veuen les postes de sol. La corona de muntanyes que l’envolta amaga l’espectacle diari i el sol es colga entre pins un parell d’hores abans que es faci fosc. Per compensar-ho cada dia veiem les millors albades de la Mediterrània. A tocar de l’illa, el sol s’enfila discret mostrant els primers raigs del nou dia. No és ni vermell ni groc ni blanc, és esclatant de llum, brillant i rotund sobre les daurades i manses onades que l’albada asserena per completar l’espectacle. Primer és un raig, després una mitja lluna tombada i de cop, la rodona incandescent es retalla sobre el mar en una simfonia de daurats que reverbera sobre l’onatge. Ja és de dia, i a poc a poc la vil·la va prenent color, desterrant la fosca per unes hores i estrenant un nou dia en una cadència que es repeteix des de fa segles, amb diferents protagonistes però amb el mateix paper per interpretar, sobreviure sobre una terra eixuta i una mar a voltes brava i d’altres maternal i proveïdora.

Al meu poble les mans pacients dels homes han omplert de feixes els turons que l’envolten. En dies de sol i vent, quan la mar no es deixa, s’han quedat en terra per anar al tros. Dia a dia i any a any han bastit una arquitectura de feixes on plantar-hi vinya, avellanes, algun presseguer i també figueres. Des del poble fins a la carena, la natura ha esdevingut un jardí, i cada feixa, entre lilàs i mare-selves, pot explicar el somni d’un home. Cada tros té un nom, i tots ens parlen de la duresa de la terra, la manca d’aigua i la tossuderia dels pescadors en terra.

La gent d’allà no coneix descans a l’hora de procurar-se la vida. Haver nascut en aquell racó de món, d’una bellesa insòlita i un isolament secular, no ha estat cap avantatge fins fa quatre dies. Abans, durant molts segles, els homes i les dones i fins i tot els seus infants, han conegut la fam i la misèria. Saben que és esgarrapar a la mar l’escàs tribut per sobreviure, domesticar una terra esquerpa per fer-la produir verdures, hortalisses i fruites, recórrer carenes i sots a la recerca d’aglans, avellanes, bolets i móres.

Del bosc, els homes del meu poble, també van saber treure’n el profit de l’escorça dels suros. Despullaven l’arbre i en venien aquesta per terres llunyanes. Al bosc també hi havia els carboners. Cremaven fusta d’una manera sàvia per les cuines, estufes i petits obradors. Els carboners venien de fora, de terres llunyanes on l’hivern vesteix de neu les muntanyes i hi fa impossible qualsevol feina. Aquests homes de sutge i foc baixaven des de les muntanyes i solcaven el país fent carbó en els llocs de sempre, aturant-se en les clarianes conegudes, trepitjant camins ancestrals i refent després la ruta cap a casa en arribar el bon temps.

Sempre ha estat dur, però l’abraçada de l’arc de sorra de la Mar Gran no deixa anar fàcilment els seus fills cap a terres més pròsperes. Com a molt, i quan les coses s’han posat més difícils, els ha deixat sortir una temporada, fent-los prometre que tornarien al cap d’uns mesos o al cap d’uns anys. Fou així com molts dels vilatans s’embarcaren en els llaüts, per vendre sal de Torregrossa i repartir-la per tota la costa fins els salins de l’Escala. Fou així també que d’altres de més agosarats s’embarcaren en grans vaixells cap un lloc llunyà i misteriós anomenat Montevideo. Una ciutat llegendària que calia travessar tot un oceà per anar-hi, però que recompensava als qui arribaven amb futur i fortuna. Un capital per forjar una riquesa i poder tornar a l’arc maternal de la Mar Gran que els esperava.

Els que es quedaven, vells, infants i dones, tots bescantats de les oportunitats del nou món, sovint patien l’altre cara del mirall en la mateixa platja de la Mar Gran. La feina d’anar a tirar l’art cada dia convocava els més pobres a escenificar la trista coreografia de la misèria. Dos immensos caps de corda amb una baga per passar-hi el muscle i una gran bossa de xarxa per tensar. Dues barques preparaven l’ormeig i un cop enllestit aquest, al centre de la badia, gent de tota edat estirava amb força, platja endins, per aconseguir una collita de peix que desprès es repartia. Poca cosa més que el que calia per passar el dia, i esperar l’endemà per tornar a buscar-se la vida. La mar grumeja els homes però no els enfita, no fos cas que s’oblidessin de qui mana. Així fou durant molts segles. I així ho recorden els més grans, ara que tot canvia i res s’assembla. Barques i homes d’un temps passat que no tornarà, homes i mar i una terra eixuta. El meu poble.


Primer premi de prosa poètica dels I Jocs Florals de Tossa. 2017

Feu un comentari