Al cor del barri vell de Girona, a les escales de la Pera, just abans d’arribar a la Catedral, aquests dies estem de festa, la monumental glicina ha florit esplendorosament. Hom pot dir que aquesta planta que té per costum anunciar-nos la primavera, es deixa sentir abans de ser vista. La seva olor de mel, fina i rotunda a l’hora, amara l’aire quan el sol ja és alt. Discreta ella, a primera hora, passa desapercebuda i hem d’esperar l’escalf del sol per poder gaudir del perfum que envaeix els carrers del veinatge. La seva olor desvetlla els pensaments dels vianants capficats i els turistes badocs i, com un fil de seda finíssim, condueix els nostres ulls al capdamunt de la murada. Allà, a les altures, a la banda dreta de les escales, mostra la seva simfonia de malves, el seu puntillisme de les flors en raïm, el mosaic estés a terra dels pètals caiguts…
La glicina ens explica que ja ha passat un altre hivern, ens consola del pas efímer de les mimoses i ametllers, que floreixen fugaços abans que ella, i ens ajuda a esperar, pausadament l’esclat de l’estiu en totes les seves formes, moments i colors.
La glicina és també l’anunci de més flors que aviat veurem al barri vell, quan d’aqui a unes setmanes s’obrin patis i claustres per festejar la primavera. D’entre totes, prefereixo les que floreixen cada any, fidels en balcons, eixides i terrasses. I d’entre aquestes, la glicina que jo conec del barri vell, record d’altres exemplars que m’han acompanyat des de petita. Encara avui, molts anys més tard, guarden els meus records en el llenyós i retorçat tronc que les manté vives. Compten la vida per desenes d’anys o potser fins i tot més, i depassen la meva existència. Però el seu perfum de mel i el discret color malva de les seves flors té el poder de desvetllar en mi records de molt temps, que es renovellen cada any quan arriben aquests dies.