La carretera de Santa Eugènia enfilava cap a Salt, entre la Farinera i la Punxa. Façanes discontínues de mal recordar i de seguida, aquell portal. Majestuós, antic, que ben bé hauria pogut conduir a una mansió d’amplis jardins i tèrboles històries. Abans de traspassar-lo el camí s’enfilava lleugerament, fet que donava més èmfasi al portal, que, de fora estant es projectava cap al cel donant la sensació que res hi havia a l’altre costat. S’enfilava perquè calia travessar la sèquia, que venia de lluny i anava a morir a la ciutat, regant abans totes aquelles terres fèrtils. Ja en aquell moment es veia que aquella porta era d’un altre temps. Que romania allà com a vestigi d’un passat rural i amenaçat, llunyà, en via de desaparició. Traspassant la porta, un recte camí de carro dels de tota la vida, dos viaranys paral.lels i al mig, una mata d’herba allargassada. Camí de cabres en dèien, perquè les cabres en ramat desfilen en paral.lel erosionant la via. Camí de carros també, perquè les dues roderes dissenyen aquell paisatge lineal, de terra i herba. Un camí recte, del portal al destí. Enlairat, amb un petit talús a cada banda i a ambdós costats, un mar d’horts, treballats amb zel per hortolans que potser sabien que les collites eren ja comptades i calia esmerçar esforços per recollir els darrers fruits d’una realitat caduca.
En la llunyania uns blocs de pisos grisos s’ens apareixien com un autèntic miratge urbà enmig d’un paisatge autènticament rural. I en el punt de fuga d’aquell recte camí, una arbreda, l’arbreda, la devesa, el parc urbà com a teló de fons, i res més.
Avui, trenta anys més tard, que de tot fa ara més de trenta anys en els nostres records, els carrers, les places, els blocs de pisos, els aparcaments, els carrils bici i les girocletes, els gronxadors i les terrasses dels bars. Tot damunt dels vells horts. Tot darrera d’aquell portal. Tot plegat, de fa més de trenta anys.