Menorca a l’hivern

Menorca

Fa pocs dies, he tingut ocasió de passar uns dies a Menorca. L’illa és per mi, el tercer lloc on he estat més vegades, fora del lloc on visc. La meva tercera casa. Sempre, però, l’havia conegut en temps de xancletes i màniga curta. Aquesta vegada he conegut una altra terra, acollidora i bella com sempre, sorprenent i íntima, encisadora. Blava en el seu cel, en la mar d’hivern, i verda, molt verda en camps i marges. Vaques, cavalls, xais i cabres, territori rural, una illa amb vida pròpia més enllà dels temps d’estiu, aquell que fa les coses fàcils i et fa creure que no necessites gaire res per viure. El vent de tramuntana ho escombrava tot, però feia goig contemplar la roca grisa i escarpada vora els fars, els arbres pentinats dels turons i, sobretot, la superfície arrissada de basses i aiguamolls arreu. Romanís florits, fonoll frondós, oliveres lluents i ocells d’aigua en cada bassa. Matins sorollosos de mercat de diari i vespres recollits pels carrers de Mô, a la recerca d’un racó on fer un mós, un sopluig abans de retirar…Carrers buits plens d’arquitectura evocadora d’altres temps, d’altres poders, d’altres vides. Menorca, l’illa petita tant distant i propera alhora. Retornaré sens dubte al teu bressol però ara ja no sé dir-te si serà en temps d’estiu o si preferiré l’abraçada càlida del pedrís al sol, lluny de la tramuntana, en els mesos íntims de la temporada baixa.