Una lluna imponent ens saluda abans d’acotxar-se darrera el Puig-Sacalm. Ella es retira, nosaltres comencem el dia. Alguns, molts, avui estrenaran jornada laboral del nou any. D’altres, molts també, ja en porten unes quantes. D’altres seguiran sense tenir-ne. Avui però, es nota que tot engega de veritat. Ara és l’hora de posar en pràctica tots aquells bons propòsits forjats aquella nit que ens crèiem una mica immortals, aquells projectes ensomniats del primer dia de l’any. Nadal i Cap d’Any són la frontissa de l’any. El calendari ens porta a fer balanç de projectes, inventari d’afectes, endreça de despropòsits… i ens llença per la força incontestable de la cronologia a passar del 31 a l’1 i anar sumant dies i hores del nou any.
El 31 al vespre ens pensàvem que podíem canviar una mica el món, amb la ingenuïtat del que es troba entre amics, amb un horitzó blanc al davant i una agenda impol·luta. Es pensa, innocent, que no existeixen les inèrcies, que tots serem millors, que només fa falta proposar-s’ho i, sobretot, que tot depèn de nosaltres. La premsa i els noticiaris aviat ens han tret del miratge i han posat les coses a lloc. La darrera utopia viscuda, la nit de Reis. Després, reomplir l’agenda amb les cites ja concertades, esborrar els telèfons dels amics que mai més podrem trucar, anotar canvis volguts i inesperats, penjar el nou calendari amb la imatge somrient de la noia encisadora… I tornem-hi! Sort que, si ens aixequem d’hora, potser podrem atrapar el darrer sospir de la lluna, la perspectiva d’un llarg dia davant, les forces renovades del son reparador. I també podrem proposar-nos, humilment i conscients de la nostra inconstància, adoptar algun nou costum. Per reeixir en l’intent haurem de repetir, amb la cadència convenient a cada cas, set vegades seguides sense defallir. Potser fins i tot ens en sortirem i en acabar l’any, quan la lluna de gener ens digui el bon dia de nou, serem una mica millors, una mica més sans, una mica més savis i una mica més forts. Tant de bo!