Ara si que sí

Mar

Sembla que no hi ha més treva. O potser m’ho sembla avui, que novament ens hem aixecat amb el dia seriós, pluja fina i incertesa. Som a mitjans novembre i segurament ja toca. Però enguany hem viscut aquesta transició de l’estiu a l’hivern en una suau dissolució, com una culleradeta de sucre al cafè d’havent dinat. A poc a poc hem canviat el nostre vestuari refent el camí de l’austeritat en les formes, recorreguent en sentit contrari el que vam fer mesos enrera, quan la primavera entrava dia a dia a la nostra vida i als nostres armaris. Pas a pas se n’ha anat, com un vell que s’allunya tentinejant vora les onades de la platja. Enguany podem dir que ha estat honest, gradual, mesurat. S’han anat apagant els llums i el fred a poc a poc ens ha permés passar dels habillaments tropicals a les composicions de colors neutres sobreposats, cotó suau per anar adaptant-nos al termòmetre. I a poc a poc, la llana.

Cada any, per aquest temps, entre setembre i novembre, penso en la cançó del temps de pluja de Serrat.  Aquest desmuntar la utopia que ens enreda cada estiu. Aquell anar recollint tot el que hem llençat arreu, encara que només siguin els somnis de les vacances, la sensació de poder-ho fer tot, el miratge de controlar el nostre temps per sempre…

Ara és temps de recolliment de tornar a buidar l’armari mentre els fulls del calendari van caient a poc a poc.

Ho va dir en Serrat fa més de vint anys i ho ha tornat a escriure en Joan Margarit en un poema que parla d’aquesta renúncia obligada al miratge de l’estiu. Que  per molts anys puguem reviure el pas del temps d’aquesta manera.

Tancant l’apartament de la platja

Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet.
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l’hivern sola i escoltant el mar.

Joan Margarit. No era lluny ni difícil. 2010

Categories Mar