Al sentir la primera guspira de la notícia, vaig tenir un sobresalt, Cornelius Gurlitt, un ancià de Munic que vivia amagat en el seu pis entre Chagalls, Picassos, Matisses, Renoirs i tot un estol de pintors de primera línia, protagonistes de la història de l’art del darrer segle. De tant en tant venia algun quadre, i així vivia. Els diaris diuen que era un home oficialment invisible, no va treballar mai, no tenia pensió, ni tenia assegurança mèdica, ni fitxa policial, cosa imprescindible a Alemanya. Tot una vida invisible reclosa enmig de centenars de quadres, també invisibles, en un pis de 100 metres quadrats.
No podia ser el Cornelius Gurlitt que jo coneixia per les meves recerques, el cofundador i president de l’Associació d’Arquitectes alemanys i director de la Universitat Tècnica de Dresde on impartia història de l’art i història de la construcció. Defensava l’art, la història i els teixits urbans, i va escriure un bel·ligerant article contra els rigors de l’urbanisme funcionalista titulat Le Corbusier i el camino de los asnos. Fou un influent mentor de tota una generació d’arquitectes europeus i catalans, abans de la Guerra Civil. Havia estat actiu durant el primer terç del segle XX i difícilment podia tractar-se de la mateixa persona, però si del mateix nom. En efecte, el protagonista de la darrera història rocambolesca en el món de l’art és diu igual que el seu avi. Tres generacions que han transitat pel segle XX convivint amb pintors i quadres icònics de la història de l’art europea.
Entre dos Cornelius, Hildebrandt Gurlitt, figura ambigua al costat del Führer, mig repressaliat i mig executor de la purga iconoclasta endegada per aquell règim delirant per eliminar les manifestacions del que consideraven l’art degenerat. Hildebrandt Gurlitt, el pare, així ho feu, però va estalviar a les obres la solució final, i va atresorar centenars de quadres imprescindibles del segle XX en el seu pis de Munic, a casa seva, amb la seva família.
Va especular? va robar? va pactar? va comprar? va extorquir? Qui l’acompanyava?… els diaris parlen de tants enigmes com quadres. I ens retornen l’estampa d’un vellet octogenari que viu sol i s’acompanya d’una gernació d’artistes amb qui ha teixit una relació familiar. Jugar al costat d’un Chagall, de qui en degué aprendre què era el color blau, dir la bona nit a un Picasso i dinar amb un Matisse, no és poca cosa.
El nostre Cornelius Gurlitt es reconeix hereu d’un tresor per ell entranyable. El misteri està servit. Com van arribar els quadres a casa seva?, de qui són? Quins tractes dignes o indignes amaguen? Un feixuc equipatge per qui ha viscut tota la vida en silenci.
I per part nostra, quants Cornelius Gurlitt hi ha amagats? quants vetlladors de tresors lliurats o aconseguits en hores amargues viuen en el silenci?
Aquest és el rèdit de la història que el mantell dels dies no aconsegueix cobrir del tot. El passat sempre torna i, avui, com tantes vegades passa i passarà, asseguts sobre el volcà del que desconeixem i del tenim malentès, la realitat ens sorprèn per recordar-nos que ignorem molt més del que sabem, i que, si ens crèiem una mica savis, podem començar a pensar que anàvem errats. I aquesta única certesa ens empeny a continuar avançant en el coneixement, amb dosis equivalents de curiositat i humilitat.