El jardí oblidat, més que una novel·la

Llibres

El vaig llegir durant les vacances i no l’he pogut oblidar…Passen els dies i no me l’acabo de treure del cap. Hem tornat a la feina, mil qüestions m’ocupen totes les hores, però en els moments de silenci, anant i venint, torno a recordar la història. És com aquelles persones que coneixes un dia i et deixen una petja que et retorna. Com aquelles pel·lícules que més que atrapar, et deixen un rastre fi que s’intensifica quan hi tornes a pensar.

El jardí oblidat és un llibre dins un altre llibre, una història transversal en el temps, amb un fil conductor que el mateix lector reteixeix amb la seva curiositat. Una història de fades, un trist escenari dickensià, moltes vides atrapades en un destí, un toc de Manderley, un polsim del Cornualles dels Buscadors de Perles, reminiscències de la Blyton dels cinc a la cova dels contrabandistes, una història d’amor, un relat victorià…d’Austràlia a Cornuailles, la història d’una orfe, escenifica una part dels vincles desiguals entre la metròpoli i l’illa recòndita. Tot això i, per sobre de tot, una lliçó del que realment és la literatura.

Kate Morton escenifica en la història d’una autora del segle XIX, el poder terapèutic i balsàmic de la literatura per aquells que decideixen viure la vida a través de la seva escriptura. Les dones de les generacions posteriors a l’autora, confegiran un arbre genealògic que al principi es confon en el trasteig d’històries que passen en llocs diferents i en moments històrics diferents. Al final, tot té sentit, tot és subtilment recosit per la Kate Morton que té el poder dels bons escriptors, de fer-nos creure que en realitat som nosaltres els qui hem arribat a aquella conclusió. El cert és que, evidentment, tot estava escrit des del principi, molt abans que algú ens recomanés l’obra i nosaltres, creient-nos rics de temps pels nostres dies de vacances, obríssim el llibre amb una barreja de escepticisme i curiositat. Tres milions de persones en 32 idiomes diferents han recorregut el mateix viarany abans, de la mà de l’autora australiana.

La història es basa en el poder simbòlic dels contes. Els contes serveixen per explicar el que no podem dir, per gestionar les emocions que ens estenallen i que és possible digerir en lletres en fila, negre sobre blanc. I així alliberar somnis i frustracions que són universals i que, a més de qui escriu l’obra, serveixen de cura a tot aquell que esdevé addicte a la lectura. Des que els homes són homes, i sobretot les dones, hi ha hagut contes. Per adormir els nens, per conjurar les pors vora el foc, per preparar-nos per l’imprevisible, per disfressar d’experiència la ignorància… per fer-nos créixer endolcint la duresa de la vida i preveient malvestats reals disfressades de bruixes i llops.

Si a més els contes són bons, esdevenen universals, i ens animen a descobrir el codi secret que els ha inspirat, aquell que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un text per llegir.