Un semideu en un mocador de paper

Cultura

Vespre tard en el vestidor de dansa. A una companya li cau quelcom a terra. Ho recull explicant que és un mocador amb la imatge d’un semidéu. Avui, mentre treballava, una noia li ha donat tot explicant-li la historia de Perseu. 

Perseu fou concebut per Zeus, que va seduir Danae que es trobava reclosa pel seu pare, tot transformant-se en una pluja d’or. Danae va concebre i criar en silenci el fill de Zeus i el jove va esdevenir un heroi de brillants  gestes a l’Olimp. Hi ha més marro en la història de Perseu, com també n’hi ha en les històries que ens passen cada dia. El que realment importa, però, és la capacitat dels clàssics per esdevenir actuals, la transcendència de la cultura. 

 En un moment la màgia ha entrat en aquell vestidor ple de noies cansades a quarts de deu del vespre. Algú ha introduït una història de déus i semidéus en la nostra quotidianitat, per fer-nos sentir una mica especials, aturar el temps i somniar. 

I penso que aquesta és la força de la cultura, aquesta capacitat de fer-nos transcendir de la rutina, en un context de històries i llegendes que hem heretat. Avui, com fa vint-i-cinc segles hi ha coses que no canvien, pares, filles, amors contrariats… i això és el que té la cultura, fer reviure històries d’aquest món paral·lel on tot és possible. Oblidar el dia a dia per somniar històries d’altres, reals o inventades. I mirar-nos en el mirall de la fantasia per continuar somniant i vivint. Com els primers homes al voltant de la foguera a la cova, com les rondalles a la vora del foc, com les superproduccions i els grans relats, com les simfonies i les operes, com aquell quadre que ens imanta o aquella escultura especial. Tot conspira en la mateixa direcció. Transcendir la vida real i mirar més enllà, amb les alforges plenes de l’experiència i la capacitat d’imaginar altres mons, altres vides, per comprendre la nostra i dominar el nostre destí. Cultura, l’aliment de les ànimes, el conjur de la rutina, la clau de la nostra existència.