Ens havien explicat flashos i coneixíem històries personals i quotidianes. Després de la lectura de Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada, podem calibrar encara més les dimensions de les paraules, les converses fugaces en veu baixa, els silencis dels nostres pares i els nostres avis.
Com s’engega un país destrossat? Que va passar l’endemà? Qui es va posar al davant i al darrera de la reconstrucció? Com s’articula la repressió? Com es conviu amb la remor dels afusellaments de matinada i el silenci dels que no van tornar mai? Quines subtilitats té el poder per poder bastir una realitat nova a partir de les cendres? Com s’obren les escoles, els cinemes, els hospitals, les esglésies? La premsa? Els partits de futbol? Com es recuperen els jardins urbans, i el parc zoològic, el transport públic, els subministres? Com es dóna de menjar a un milió de persones? Amb quins diners, quina moneda, quin sistema de racionament? Qui sembra i mentre tot germina, d’on es menja? Amb quines eines si fins i tot els animals de càrrega havien sucumbit a les bombes i a la fam dels supervivents?
En definitiva, què va significar realment quedar-se. Amb quines condicions, quines renúncies, quines esperances, quina por i quina misèria moral i material? Quina fina línia separa l’adaptació del col·laboracionisme?
Totes aquestes preguntes i moltes més, troben la seva resposta en el llibre que Jaume Fabre va publicar, com a resum de la seva tesi doctoral, sobre la realitat de la ciutat de Barcelona a partir del dia 27 de gener de 1939. Es tracta d’una crònica d’un any que fou el mes dur i alhora el preludi d’una llarguíssima postguerra. El llibre es troba publicat per l’Abadia de Montserrat, el 2003. I els que vulgueu conèixer encara més detalls de la història us recomano que consulteu la seva tesi doctoral, que trobareu a : http://www.tdx.cat/handle/10803/4787
L’autor ho explica i ho documenta amb la dosi justa de nostàlgia, però amb la fredor de la recerca, de les dades, de les cites. 343 pàgines que van desgranant el curs d’un any on va passar tot i on tothom tenia un paper a jugar. Vencedors i vençuts en convivència forçosa. A fora, els camps de concentració i la incertesa de l’exili llunyà. A dins, la misèria quotidiana sota sospita permanent. En definitiva les bases d’un període llarg i dens que esdevé l’explicació imprescindible de tot el que ha passat després.