Sento la gran Mercè Rodoreda més a prop després de llegir el seu Autoretrat, confegit per Mònica Miró i Abraham Mohino a partir dels seus textos, inèdits i publicats.
Aloma, Natàlia la Colometa, Teresa Valldaura, Eladi Farriols… i flors, moltes flors. Les flors de l’avi, les flors de sempre.
I un fragment de la Plaça del Diamant que sempre m’ha acompanyat, aquell que narra el moment en que Natàlia percep el pas del temps: “No el temps dels núvols i del sol i de la pluja, i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dins el temps de les tardors(…) sinó el temps de dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia”.
He sentit un calfred al veure’l en la tria del retrat per definir l’escriptora. Sentia vertigen la primera vegada que el vaig llegir i ara en sento encara més, molts anys més tard. Jo també, en llegir-lo, vaig tenir aquesta percepció del pas de temps. Només tenia disset anys. Després de mitja vida, tornar a aquelles línies em posa davant el mirall, trencat o no, de tota una existència, per descobrir, no sé si amb por o amb goig com el temps m’ha pastat a mi i als meus, i com a poc a poc ens va fent tal com serem el darrer dia.
Autoretrat desgrana tota una vida, la de Mercè Rodoreda, i en ella les claus del seu escriure. Intimista i detallista. Viure i escriure com una mateixa cosa. Ens explica, com ho faria una amiga el perquè de cada cosa.
Mirífic és el pròleg de Mirall Trencat, recollit a l’obra. La narració de com engendra cadascun dels personatges, recollint aquella mirada madura al costat del Leman, aquella alegria d’infant, el deix melancòlic de la rosa en el gerro de vidre del notari.
Gairebé onírica la relació d’amistat que ella estableix amb els personatges que ha creat, i que poblaren el seu retir a Romanyà. Compartir les postes de sol amb el notari Riera, passar comptes de vides i trobades amb tots els personatges creats, convocats per l’escriptora ja en la vellesa. I respondre, amb humilitat i paciència, a totes les raons presentades pels seus protagonistes. Gairebé un guió per una nova novel·la. Magistral.
I de la Colometa, el perquè, el com i el què del personatge, que és la pròpia Mercè sense ser ella. El sentit de la vida, materialitzat en un altre cos i una altra biografia. La plaça del Diamant es va escriure en la distància de l’exili a Ginebra, i els seus escenaris són una geografia mental del record, per ensenyar-nos com en la memòria enyorada, els records tenen vida pròpia i configuren el nostre dia a dia per la resta del temps que ens queda per viure.
MIRÓ, Mònica i MOHINO, Abraham. Mercè Rodoreda, Autoretrat. Barcelona. Angle Editorial, 2008.