Jo confesso, petit manual d’us

Llibres

L’he acabat! 1005 pàgines des del setembre fins a final de gener. Totes les nits i algun capvespre robat abans de sopar.

És una obra profunda, contundent, densa i perdedora. És un monument a la cultura europea i a la barbàrie humana. Una obra per iniciats, sens dubte. Alguns valents que també l’ha acabat m’han dit que és un llibre per llegir dues vegades, que és un llibre de lectura de vacances, amb moltes hores per davant i poca feina, que la segona part millora, potser perquè ja t’has fet amic dels personatges i ja els coneixes els tics, circumstàncies i pors. 

Haig de confessar que les darreres cinquanta pàgines m’ha servit per pair les 955 anteriors. Com dèien les crítiques del seu llançament, hi ha un treball de vuit anys al darrera. Com a persona de l’ofici, diria que hi ha un treball de vuit anys per escriure’l i tota una vida i un imponent bagatge cultural al darrera. 

Al principi, al final i al mig m’exasperava la seqüència anàrquica de temps verbals, frases per acabar, personatges que s’alternaven en una mateixa escena quan en realitat a les seves existències els separaven segles… Al final, tot acaba tenint sentit. 

Hi trobo un discurs molt foucaultià en la recerca de l’origen del mal de l’Adrià Ardevol. El mal, present en la història de la humanitat des dels temps medieval, l’esclafament del call de Girona, la Inquisió, el poder aberrant nazi, l’especulació, la trista herència enverinada dels records viscuts. Allò que separa famílies els descendents de les quals fins i tot n’ignoren l’abast de les raons. El mal és el mal, la crueltat en la mirada de l’espècie humana que aixafa indefensos, infants i vells. Allò que esclafa la cosa més feble, la peça d’art més delicada, com Truu, la dels cabells castanys, Amelietje la dels cabells d’atzabeja, Juliet, la petita rossa com el sol. I la sogra empiocada. Totes nenes deportades el dia que Amelietje feia set anys. Com el violí Storioni que guarda l’essència de tota una vida, una història de misèria i mort del luthier que el feu, de l’arbre que n’és matèria, és corromput com objecte de pura especulació durant segles.

Si ara el tornés a llegir ja sabria com agafar-me les coses. La clau, evidentment, és saber i no oblidar que el protagonista, en primera persona, escriu una llarga carta a la dona de la seva vida. Una llarga carta que dura tota la vida i que recorrer tota la història europea.  L’èxit per comprendre Cabré és no oblidar mai que qui parla és un malalt d’Alzeimer. Vet aqui les seves absències que es comencen a fer presents al final del relat però que el lector pateix a llarg de tota l’obra. Els llocs icònics, l’urgell del menjador, amb el campanar de cadireta del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal amb la llum del sol il·luminant-lo des del cantó de Trespui, els personatges de la infantesa com el Xèrif Carson i Aguila Negra, ben presents en la memòria crepuscular i trencadissa del protagonista.

Infants i ebris i bojos sovint diuen la veritat i la lucidesa pot venir, a vegades, com flashos de llum en la tenebra de la nostra història. Aconseguir moure’s entre flashos i tenebres és el camí que et proposa aquesta lectura, gens fàcil, aspre i delirant, però al final coherent en la seva incoherència.