La darrera paraula és el que molts voldríem tenir per poder deixar negre sobre blanc el nostre relat de la pròpia història. Confessions i autobiografies responen a aquest interés, i des de fa segles serveixen per entrar en la història de més aprop, personal i íntima. És un gènere que actualment passa un moment dolç, després de dècades bescantat per interessat i partidista.
Carme Riera, en la seva darrera novel·la, Premi Sant Joan 2016, recorre a aquestes confessions com a recurs literari per novel·lar la vida de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg (1845-1915).
Es tracta d’un relat breu, fet per una mallorquina diletant, acadèmica, catedràtica amb una llarga i contrastada trajectòria com estudiosa i com escriptora.
El perfil i la solvència de Carme Riera permet el difícil exercici de combinar l’erudicció i el rigor, amb el ritme i la qualitat literària que li han fet merèixer el premi. En un univers literari en que la novel·la històrica ha esdevingut un fenòmen sociològic, amb les seves rèpliques en sèries de culte, no és tan fàcil com pugui semblar. Pocs historiadors són bons novel·listes i menys escriptors coneixen la història més enllà de l’anècdota.
Carme Riera posa veu a un arxiduc en els seus darrers dies, que repassa al dictat d’Erwin, el seu confident, una vida apassionant, apassionada i encardinada en el cor de l’Europa del segle XX. Lluís Salvador va ser un personatge singular, controvertit, destí de burles i, sobretot, de molts rumors sobre la seva conducta, la seva orientació sexual, les seves afeccions, la seva vida en definitiva. A Mallorca alguns en coneixen la història, i són molts més els que s’atreveixen a malparlar-ne des de la ignorància.
Vet aquí l’interés d’aquest relat que ens trasllada a la Mallorca rural del canvi de segle, les seves posessions, el món de la pagesia, i també Venècia, Florència, Viena, Paris i tot l’entourage del personatge, des dels emperadors Sissi i Francesc Josep i els també cosins Rodolf, mort a Mayerling i Francesc Ferran, assassinat a Sarajevo, preludi de la gran guerra.
Tot això i molt més, en un discurs intimista, proper, que no perd mai tensió i et manté aferrat a la lectura, com ho debia estar Erwin, el fidel secretari que acollía la febril confessió de l’arxiduc. Una lectura que posa ordre en el que havíem llegit alguna vegada, posant-ho en relació a la història de principis del segle XX, i que va marcar els esdeveniments posteriors.
Carme Riera
Les darreres paraules.
Ed. 62. 2016