Anar a Berlín és entrar en una ciutat del cor d’Europa. Capital d’un país ordenat, cerebral, calculador, culte i melòman. Molt al nord, on el vent és fred i els dies curts. Berlín resulta fascinant per algú que li agradi llegir entre línies, amb ganes d’entendre el present i saber buscar les capes del passat. Berlín té una història que concentra totes les amargors de l’Europa del segle XX. De l’holocaust als refugiats. Hi vas amb ganes de conèixer. Has llegit molt, has vist pel·lícules, has estudiat la seva història perquè entra segur a l’examen d’història del segle XX. Et penses que saps què et trobaràs perquè Berlín surt als noticiaris gairebé cada dia. I tu t’has fet la llista del que no et vols perdre, el museu de Pèrgam, advertits ja que l’Altar de Pèrgam no es pot visitar. Està en restauració fins el 2019. El mur, i el reramur, la realitat suburbial de la ciutat comunista, dissenyada fins el mínim detall perquè no es notés que allà anaven magres. Magres? El museu dedicat a aquella realitat, el DDR Museum, reconstrueix ambient, dissenys, polítiques, amb una lectura un punt esbiaixada dels mira’ls pobrets que, als catalans i espanyols que la visitàvem no ens va semblar tant diferent del país de la nostra infantesa. Guarderies tètriques… però guarderies públiques. Apartaments adotzenats per tothom igual, però apartaments unifamiliars, per un moment en que a Espanya moltes parelles no trobaven casa per casar-se. Productes clònics dels occidentals, per tapar les boques de la dissidència, però productes, tecnologia, aliments que a Espanya no arribaven, ni en versió oriental ni occidental. Control de consciències, dels mitjans de comunicació, barris sense equipaments, transport públic precari o inexistent…què ens han d’explicar que no haguem vist? Ciutat Badia, Bellvitge, l’Hospitalet….allà parlaven alemany i eren més eficaços. L’etern tema de l’acudit de l’infern espanyol.
I després el mur, drama humà sense precedents, però amb moltes rèpliques arreu, per demostrar-nos que no hem aprés res de res.
Berlín és avui jove, i els berlinesos, barrejats amb tants nouvinguts, no són els berlinesos que van patir tot allò. La ciutat reneix fresca i multicultural, i tu et preguntes, on són els berlinesos, les seves gavardines grises d’espies que s’havien de confondre amb la gent, uniformes i unisex. El checkpoint Charlie és avui una atracció turística en mig d’un carrer de franquícies, amb gent que es retrata al costat de soldats de guardarropía. Posen seriosos amb armes i tot.
El mur ha quedat fixat en la memòria per una línia a terra que recórrer esbiaixada la ciutat. El parlament s’ha reconstruït com abans. Tot Berlín s’ha reconstruït amb un intent de mirar endavant. I milers de llambordes de llautó recorden els que ja no hi són, els jueus massacrats. La vida passa pel damunt en tots els barris de la ciutat.
Les parelles s’hi besen, els nens juguen, els vianants passegen, i els turistes ens hi parem, i ho fotografiem. Una postal de Berlín. L’altra, la més repetida, edificis neoclàssics reconstruïts al costat d’arquitectures de vidre de darrera generació. Berlín és jove i de tots colors, un experiment en directe, disposat a servir de mirall per una Europa que passa hores baixes.
