Són cases que tenen una adreça postal com les altres, i cap nom que ens doni més pistes que el de la família propietària. A vegades segueixen essent habitades per gent que porta la mateixa sang del cognom, d’altres han esdevingut patrimoni ciutadà privilegiat.
Sempre guarden, però, condició indispensable, l’atmosfera d’un altre temps llunyà, quan les coses es feien a poc a poc perquè no hi havia altra forma de fer-les i, sobretot, quan persones sensibles i amb recursos, dedicaven aquests a la cultura, a col·leccionar peces d’art i potser objectes quotidians.
Han passat dècades i segueixen allà, muts testimonis de sensibilitats especials. A vegades semblen a punt per tornar a engegar la rutina diària del viure, amb les servituds del passat. La cuina econòmica, els mobles, les puntes, el jardí, ens conviden a passejar la mirada per un temps que ja no tornarà. Altres vegades la voluntat recopiladora del col·leccionista ha subjugat l’espai fins a la saturació, i en la cadència repetida de dissenys i formes endevinem vides, usos i persones.
Són les cases singulars, aquelles que ens esperen per a una visita gairebé privada, reservada als esperits sensibles assedegats d’evocació. Aneu-hi i us trobareu rusiñols, picassos, urgells i goyas, escultures de pares coneguts i desconeguts. Joies bibliogràfiques i mobles molt viscuts, jardins que amaguen festeigs i secrets, taules que han vist l’esplendor i el declivi d’aquelles famílies que han bastit el país.
Es tracta de museus paral·lels, sense cartel·les, veritables monuments a la cultura, feta per la més civil de les societats. Capital privat conservat per aquells que sovint, atresorant col·leccions, han somniat a ser immortals. Sovint explicat per els descendents dels mateixos protagonistes amb l’orgull i el rigor de qui forma part de la família. Participeu doncs d’aquest privilegi i passegeu-vos a poc a poc per la Casa Rocamora al Putxet de Barcelona, la Torre Bellesguard, somni catalanista de Gaudí, la Casa Masó, bressol del Noucentisme, el Palau Mercader, el gresol del nacionalisme a les cases Rafael de Casanovas i Prat de la Riba, la Masia d’en Cabanyes a Vilanova i la Geltrú i la Casa Alegre de Sagrera de Terrassa. Modernisme, noucentisme, pagesia emprenedora, burgesia il·lustrada. Tot un univers en mans privades més ric que molts museus perquè ens presenta un discurs travat entre art i família, context i artista, lluny de la asèptica sala del museu que intenta, no sempre amb èxit, refer el trencaclosques del passat a través de les peces esparses que li han arribat. A les cases, sovint hi pot faltar llum i sobrar-hi pols, però no hi manca mai allò imprescindible que ens fa copsar el valor de cada peça. La raó de ser en el lloc concret en el moment concret, les raons del passat, sempre boiroses.
Alguns d’aquests estatges es poden visitar a través de www.casessingulars.com Si enguany heu decidit que val la pena conèixer més del lloc que ja coneixeu, deixeu-vos seduir per les seves propostes engrescadores i us sorprendrà descobrir que fàcil és, per una estona, viure l’experiència singular d’un altre temps, en un jardí, un palau o una masia. I retornar més savis i més rics, per saber-vos hereus d’una cultura que ens pertany i una forma de veure la vida, que compartim aquests petits habitants d’aquest petit país tant gran.